dimecres, 3 de març de 2010

Les Paraules Justes, La Brigada


La Brigada fa temps que forma part del meu món musical. En Ricard fa molts any que el conec, des de que tocava amb Dulcinian Amish, acompanyat del LLuis Arnan, l'Oriol Romeu (Zivil), i el seu company amb L'Anna Roig i l'ombre de ton chien, el Magí Batalla. A més a més, no fa massa, em despertava la seva bateria al pis de sota. Són molts anys escoltant-lo, i això fa que reivindiqui la part vilafranquina de La
Brigada. Pel que fa a la part vilanovina, cap queixa. No és broma. Són uns mestres, tots, encara que sigui en Magí qui ho porti al cognom. De fet, podrien adoptar-lo tots, al més pur estil Ramones o els seus veïns, els Tokyo Sex Destruction. Però no, ells són La Brigada, perquè són el Pere Agramunt a la veu, guitarres i harmònica, en Miquel Tello al baix, sintetitzadors i veus, en Magí Mestres a la veu en dues cançons, trompeta, percussions i veus, en Ricard Parera a la bateria i percussions i en David Charro a les guitarres,
teclats i veus, i en "Les paraules justes" ens regalen un dels millors discs del
2010, com a mínim. És agosarat, i una opinió molt personal.

Però parlem del disc, que arrenca amb "Tan valent", amb una melodia preciosa, amb una lletra senzilla però clara i directa, i amb un moment màgic, en l'unió del xiulet d'en Pere i la trompeta del Magí. Un tema que reflecteix que La Brigada no han madurat, en el sentit musical, perquè a ells no els feia falta. Saben perfectament el que volen, o això és el que transmeten obrint "Les paraules justes"
d'aquesta manera.

I el que segueix és bellesa pura. "No pas de tots" és una peça que la veu del Pere es posa per sobre en el seu inici, acompanyada per la guitarra steel de Ruben Martínez (EH!, Tokyo Sex Destruction..), que passeja per sota d'en Pere i que es troba en el camí amb les notes del rhodes de Joan Manuel Celorio (Tokyo Sex Destruction), coproductor del disc juntament amb ells mateixos.

"En el record" agafa ritme amb uns suaus tocs a la bateria d'en Ricard. Té un solo d'harmònica d'en Pere, de nou en Joan Manuel Celerio, donant vida a un tema d'una història comuna, de les que ens agrada escoltar, perquè no ens enganya. El violí de l'Elisabet Barrau (Gentle Music Men) muda i vesteix elegantment un dels millors temes del disc.
Segurament, "Nit d'hivern" xocarà pel fet que sentim a en Magí a la veu principal. En David posa la seva guitarra al servei dels versos, amb un fons format per la veu del Pere i la viola d'en Jordi Macaya (El Pont d'Arcalís). No és l'única cançó d'en Magí al disc.
"Les paraules justes", apart del nom del disc, és també una cançó diferent. Instrumental, amb un so clàssic, jugant amb el títol. Suposo que és millor callar que xerrar per res.

Aquest tema en directe em va deixar impressionat. Tornen a comptar amb En Jordi Macaya i en Joan Manuel Celerio, però és en David Charro qui té tot el protagonisme, en la meva modesta opinió. Juga amb els efectes de la seva guitarra, fins que gairebé endureix amb un so més contundent una cançó que es mou amb tocs suaus de piano, fins al final, que l'energia flueix sola amb uns breaks al ritme per seguir creixent. Per a mi, un genialitat.

Després de l'exercici tant esplèndid, arriba "El futur de l'art", el primer
"senzill", tot i que ara ja no s'en fan, però seria maco un edició en vinil de 7", amb una versió alterada de la fantàstica portada del disc. Segurament el tema més brigadista del disc. Amb una trompeta d'en Magí que compta amb el suport dels cors d'en David i en Miquel i la viola d'en Jordi Macaya. No us perdeu el clip.

Ara arriben dos temes que em recorden (i per mi això és fantàstic) al so d'en Johnny Cash de diferents èpoques, i inclús al Calxico, que són "Motius" i "Dos Minuts". La primera és potser un tema trist, amb un so molt americà, amb unes trompetes i una flauta travessera, a càrrec d'en Sebastià Serra, dibuixant vilanoví que demostra que no només és bo amb els colors, i que li dóna un to èpic a una
cançó amb la que pots obrir una sessió o tancar-la, i això és difícil de trobar. I "Dos Minuts" és un tema festiu, el segon d'en Magí, un
tema alegre en la seva música, amb una lletra molt contundent, i amb la durada justa (dos minuts).

"Arribats a aquell punt" és un tema amb aires Tom Petty, amb una estructura dolça de les guitarres, que es paren i arrenquen avans d'uns tocs elegants d'en Ricard per tornar a donar entrada a la veu d'en Pere. Ells sols, sense ningú més, fan una altra joia.

"En el record (represa), són les notes finals de la cançó, només amb els cors, sense res més de lletra. Quan un grup està en un moment tan bo com aquest, es poden deixar uns segons al disc per incloure aquestes melodies.

El disc s'acaba amb un tema, salvant les distàncies, més a prop de Seattle que de Vilanova. Un so net, amb la bateria del Ricard i el baix d'en Miquel colpejant els acords de les guitarres, per unir-se en un dels millors temes del disc. És el final perfecte, una història d'amor, amb una apoteosi final amb la trompeta del Magí, imagino que els teclats són d'en Miquel, i que marxa perdent el volum.

Tinc molta sort de tenir un disc com aquest entre les mans. I de saber que els seus autors són capaços de fer-ne més d'aquest nivell. No en tinc cap dubte.


Les fotos de la presentació al Foment Vilanoví son aquí.