dilluns, 19 d’abril de 2010

Los Rotos, Roto'N'Roll



Encara no fa un any que vaig decidir prendre seriosament aquesta gent. Me n’havien parlat, fins i tot els havia escoltat sense massa interès. Per arran del concert que varen fer al Track del Vendrell l’estiu passat, la cosa va canviar. Desde llavors em sembla que només m'he perdut un concert, el de Madrid amb Pretenders. I sense un disc a les mans, les cançons es feien addictives a cada escolta, esperant sentir-les en la qualitat que dóna l’enregistrament en estudi.
Doncs, a partir demà ja el podreu trobar a les tendes. Los Rotos us ofereixen Roto’N’Roll.
Són 12 temes on la guitarra d’en Marc Grau brilla amb llum pròpia, però sense fer ombra a la resta. L'Edu Montoya dóna veu a històries del dia a dia amb ràbia barrejada amb elegància, com un còctel on podem assaborir matisos en el gust. I tan la bateria del LLuis Vidal, com el baix del Gerard Cuní son l'acompanyament ideal per les guitarres del Marc.
Des del primer tema fins l'últim, tots cantats en castellà, podem endevinar que els seus directes no seran poca cosa. La potència i energia que destil•len, es plasmen perfectament a temes com "Chevrolet del 70", "Tu perro por última noche" o "Hoy pueden quemar la ciudad", però trobem "Cancion Desesperada", on es mostren més tendres, sense agafer-ho per costum. La resta de temes són rock en estat pur, de divertits com "Muñecas Rusas" o "En el nombre de Alfred", i més tristos com "Madrid" amb una de les millors lletres que mai he sentit.
Una bona col•lecció de cançons per ballar, saltar i disfrutar una estona de bona música. Últimament els noms dels grups o els dels àlbums no acaben d’encaixar-me gaire. Per ningú diu que una cosa sòlida es pugui anomenar "Los Rotos", a l'igual que la banda de ficció de "Airheads" "The Lone Rangers" (els llaners solitaris, que al ser tres ja no eren solitaris). L'important és el que sona. I això sona molt be.

Si voleu veure fotos de Los Rotos en directe aquí:

123 4 5