Crònica “El día de San Miguel”, Palau Sant Jordi, 29-09-2012

    Crónica publicada a Núvol.com


 

Manic Street Preachers van ser els cap de cartell de “El día de San Miguel”, un concert  que va tenir lloc el passat dissabte, que coincidia amb la festivitat de Sant Miquel.  Després d’un canvi d’ubicació en previsió, i encert, de les possibles inclemències meteorològiques,  el Palau Sant Jordi acollia el retorn dels gal·lesos després de la seva visita a la sala Razzmatazz el passat mes de maig. Juntament amb ells,  The Courteeners per arrencar, i The Zombie Kids per tancar, completaven aquesta edició del concert organitzat per la marca cervesera San Miguel.

 Tot i ser gratuït, la pluja i el desconeixement de l’acte, van fer que poc més de dues mil persones es congreguessin al Palau Sant Jordi, fet que segurament no va ajudar que la intensitat que poden oferir els grups en els seu directes fos total. La nit va arrencar amb The Courteeners, un grup de joves de Manchester, de so típicament anglès, una combinació de rock suau i pop, però van deixar la sensació que no aportaven res que no estigui dins el panorama musical. En arribar el torn de Manic Street Preachers, la presència de públic havia augmentat, i l’arrencada al so de “Motorcycle Emptiness” seguit de “Your Love Alone”,tema que en estudi cantaven juntament amb Nina Persson de The Cardigans, va fer que la nit comencés a animar-se. Manic van executar un concert passant per la seva història musical fins arribar al punt àlgid de la nit: “If You Tolerate This Your Children Will Be Next”. Va ser l’últim tema del concert. No va haver-hi bisos i gairebé tampoc temps per relaxar-se, per que The Zombie Kids van saltar a escenari a rebentar la nit des de darrera els seus plats. Els djs madrilenys, van oferir un set de música electrònica d’alt voltatge, amb molt bona resposta del públic més jove que havia decidit canviar la seva discoteca del cap de setmana pel Palau Sant Jordi.

 Malgrat la baixa assistència i la pluja, cal reconèixer que un cartell com aquest i gratuït no és veu sovint, i s’agraeix.

 Ray Molinari.

Comentaris